A La Fundació Catalunya La Pedrera hi ha aquests dies una exposició dedicada als Nabís que, com moltes propostes benintencionades, es mou amb una elegància indiscutible i una certa prudència intel·lectual. El visitant hi entra amb la promesa d’una revelació —no en va, “nabí” vol dir profeta— i en surt amb la sensació d’haver assistit més aviat a una litúrgia ben ordenada que no pas a un sisme estètic.
El recorregut està construït amb ofici: els noms de Pierre Bonnard i Édouard Vuillard hi compareixen amb la familiaritat dels clàssics amables, i el relat curatorial, pulcre i sense estridències, fa avançar l’espectador per una successió d’interiors, estampes i superfícies ornamentals que semblen voler demostrar —amb una insistència gairebé pedagògica— que la modernitat també pot ser domèstica.
Hi ha moments, però, en què la pintura s’imposa a la museografia: una vibració de color, una composició que es resisteix a ser domesticada pel discurs, una intimitat que no demana permís. Són instants fugaços, però suficients per recordar que els Nabís, en el seu temps, van ser alguna cosa més que decoradors refinats: van ser, si més no per un instant, una esquerda.
Potser és aquí on l’exposició troba el seu límit. En voler explicar-ho tot, acaba esmorteint allò que en els Nabís hi ha d’inexplicable: la seva aposta per una pintura que no descriu sinó que suggereix, que no representa sinó que invoca. Tot hi és clar, massa clar, com si la llum de sala hagués esvaït les ombres necessàries.
Amb tot, la visita és plaent. I no és poc. Però sortim amb la impressió que la profecia —si mai va existir— ha estat convertida en relat, i el relat, en una forma molt civilitzada de contemplació.